La lliçó de Cervera contra el malbaratament d’aliments

Gairebé mil quilos d’aliments rescatats a Cervera: quan l’espigolat deixa de ser anècdota

La cinquena edició del Gran Dinar d’Aprofitament Alimentari ha recuperat 981 quilos d’aliments per elaborar 308 menús. La pregunta és si Cervera pot convertir aquesta iniciativa puntual en pràctica estructural o si quedarà en acte simbòlic anual.

El passat cap de setmana, Cervera va acollir la cinquena edició del Gran Dinar d’Aprofitament Alimentari amb un balanç que mereix quelcom més que l’aplaudiment de circumstàncies: 981 quilos d’aliments recuperats i 308 menús servits. Cinc anys després de la primera convocatòria, toca preguntar-se si aquesta pràctica pot arrelar o si es quedarà en un ritual anual, vistós però sense continuïtat real. Perquè la realitat de les dades ens diu que no estem davant d’una simple qüestió d’ecologisme benintencionat, sinó davant d’una emergència social de primer ordre.

Unes xifres immorals davant de la vulnerabilitat

Les dades oficials a Catalunya sobre el malbaratament són un insult a la lògica: cada any es llencen més de 260.000 tones d’aliments a les nostres llars, comerços i restaurants. Això equival a uns 35 quilos per habitant a l’any, o el que és el mateix, llençar directament a les brosses centenars d’euros i tones de recursos hídrics i energètics utilitzats en va.

El gran drama d’aquestes xifres no és només el seu impacte ambiental. El vertader problema és moral. Mentre aquestes tones de menjar es perden pels circuits logístics o per pures qüestions d’estètica comercial, milers de persones a Catalunya i a la mateixa comarca de la Segarra viuen en situació de vulnerabilitat. Les entitats del tercer sector recorden constantment l’augment de les persones que pateixen pobresa alimentària. En una societat on hi ha famílies sense sostre, persones desnonades o llars que han de triar entre encendre la calefacció i omplir el rebost, deixar que els excedents agrícoles o comercials es podreixin als camps o als magatzems és una irresponsabilitat col·lectiva. Aquest sobrant ha d’anar destinat, per dignitat i per justícia social, a garantir els drets bàsics de qui menys té.

De la tradició rural a la infraestructura estable

El que avui es presenta com a campanya institucional contra el malbaratament alimentari té un precedent ancestral a les nostres terres de Ponent: l’espigolar. Ara, aquesta pràctica s’ha formalitzat gràcies a la Llei de prevenció de les pèrdues i el malbaratament alimentaris de Catalunya. Però els marcs legals necessiten peus a terra. El valor del Gran Dinar de Cervera no està només en la quantitat de menjar salvat en un dia, sinó en la visibilitat de la contradicció: si podem mobilitzar la ciutadania per rescatar gairebé una tona d’aliments en una jornada, què passa la resta de l’any?

L’articulació del teixit local

No es tracta de demanar miracles a un ajuntament de mida mitjana, sinó d’articular el que ja tenim. Cervera té un territori agrari al voltant amb excedents reals i una xarxa d’entitats socials —com Càritas o la Creu Roja local— que coneixen perfectament quines famílies ho estan passant malament i quins circuits de distribució es poden activar. Municipis veïns a les terres de Lleida i altres punts del país ja demostren que és possible crear una xarxa estable que vinculi els productors locals que tenen excedents amb els bancs d’aliments i menjadors de forma permanent, no només durant els àpats i campanyes comercials com el Gastrorecup.

El dilluns següent

L’espigolament o l’aprofitament avui no és una anècdota romàntica del passat; és una eina directa de redistribució de la riquesa i justícia social. No es tracta de renunciar al Gran Dinar: és un acte pedagògic i simbòlic valuós. Es tracta de preguntar-se què passa el dilluns següent, i el mes següent, i la resta de l’any. Passar de la festa de l’aprofitament a la política pública de la dignitat. Cervera té les dades a la mà, té els aliments i té la necessitat al carrer. Només falta la voluntat d’estructurar la solució per fer-la diària.